Tens raó, ningú ho pot negar. Aquesta foto la veig amb orgull. Recordo, sense interès per lidiar amb el passat, que vaig dir a en Pere, l'expert en fotografia, que triés el millor lloc on posar (para posar..és que en català no se com es diu, si algú ho sap que ho digui plis) i va actuar com un humil irresponsable, com si ser director de fotografia no anés amb ell. Doncs no quedava més remei, dins de les oportunitats de l'entorn, que mostrar-nos a la càmera recolzats per aquell llindar natural amb camp obert de paisatge al fons ......sí em sento molt orgullosa de vosaltres.
que hagis explicitat la presencia de l´acell, es molt bonic. Silenciant tot altre comentari més personal, diré que en la estreta experiencia que he tingut en fer intencionadament moltes fotografíes, una de les coses més sorprenents i mereixedora de reflexio, es sempre hi ha ujna composant de sorpresa, d´atzar misterios que la fa magnífica, un imprevist que el fotograf, tot i intentar controlaro al máxim, no controla. Les fotos d´en Sebastiao Salgado, son es`pecialment boniques perque sempre, en la seleccio te en conte aquest factor, totes tenen, clar, un primer pla, pero també un segon i fins i tot un tercer! i el que passa darrera es el que sovint els hi dona la seva dimensio.
Quan era jove vaig escriure, arran d'un poema de Paul Celan, això:
Sobre l’insòlit del poema
Quan diem «el curt d’ànims» com qui diu «el curt de gambals» diem que n’hi ha que són així. Quan diem «el desanimat s’anima» parlem d’una espurna que salta a l’esguard i anuncia l’insòlit
L’insòlit, el sobreabundant que ho pren tot del corrent i s’ho emporta més enllà de tota rutina, que no es pot explicar amb explicacions a partir de l’habitual. L’insòlit, allò enorme i que encara no ha existit mai: un desanimat que s’anima
Car l’insòlit no és ni enorme ni ínfim perquè no es pot mesurar amb la mesura de les dimensions. Però l’insòlit no és tampoc allò que encara no ha estat mai, sinó que és allò que ja sempre, i abans de tota enormitat era present
L’insòlit, però, no té res de monstruós ni d’alarmant
L’insòlit és el simple, l’inaparent, l’intenallable per les tenalles de la voluntat, allò que se sostreu a tots els artificis del càlcul, perquè és l’antecedent de totes les planificacions
El luminiscent «animar-se» del poema, però, no és solament el visible i albirable, sinó que, abans que això—en tant que emergent—és el que ja engloba tot allò que ve a la llum, que s’hi està i que hi roman—és a dir, tot allò que és desanimat—i és el que esguarda «curt d’ànims endins» i de tal manera que precisament apareix en aquest i només en aquest i exclusivament a partir d’aquest pobre desanimat
«Animar-se», en alemany es diu sich ermannen que ve de mann, home, com si es digués: «homenitzar-se» o «esdevenir de la mateixa naturalesa que l’home» o que «és propi de la naturalesa de l’home l’estar animat»
El desanimat s’anima. El sorprenent es mostra en la sorpresa. L’insòlit. L’eix del poema
11 comentaris:
No em negareu que no TotsElsCosinsDelMón poden fardar d'una foto com aquesta amb els quatre punts cardinals tan ben marcats
cap a l'esquerra la vista cap al futur és... infinita (l'Oriolet ja hi era!)
cap a la dreta les figures es difuminen i es fonen amb als origens...
cap a "baix"... no no hi ha la terra (allò pesat) sinó un algú que ens veu (aquell —qui?— que amb mirada tan fina ens retratava)
cap a dalt... no cal dir res
M'imagino que MoltsCosinsDelMón voldrien tenir una imatge com aquesta "amb ocellet"
Tens raó, ningú ho pot negar. Aquesta foto la veig amb orgull. Recordo, sense interès per lidiar amb el passat, que vaig dir a en Pere, l'expert en fotografia, que triés el millor lloc on posar (para posar..és que en català no se com es diu, si algú ho sap que ho digui plis) i va actuar com un humil irresponsable, com si ser director de fotografia no anés amb ell. Doncs no quedava més remei, dins de les oportunitats de l'entorn, que mostrar-nos a la càmera recolzats per aquell llindar natural amb camp obert de paisatge al fons ......sí em sento molt orgullosa de vosaltres.
M'agrada molt que hagis aclarit que la foto "també" la vàrem fer "nosaltres" (em pensava que havia estat en Carles avi, per exemple)
Allò que posa els pèls de punta és pensar en qui ens estava mirant, per a qui no passàvem desapercebuts
L'ocell aquell que en el seu moment ningú no va veure... però que hi era
Coses com aquesta també conviden a callar puix se sap de què es calla
L'arc que forma la inclinació del cap de la primera amb el cap del darrer de la fila
L'arc que acull
Gràcies, Maite, per l'aclariment
que hagis explicitat la presencia de l´acell, es molt bonic.
Silenciant tot altre comentari més personal, diré que en la estreta experiencia que he tingut en fer intencionadament moltes fotografíes, una de les coses més sorprenents i mereixedora de reflexio, es sempre hi ha ujna composant de sorpresa, d´atzar misterios que la fa magnífica, un imprevist que el fotograf, tot i intentar controlaro al máxim, no controla.
Les fotos d´en Sebastiao Salgado, son es`pecialment boniques perque sempre, en la seleccio te en conte aquest factor, totes tenen, clar, un primer pla, pero també un segon i fins i tot un tercer! i el que passa darrera es el que sovint els hi dona la seva dimensio.
Vols dir "allò que no és sòlit" o "l'insòlit", oi ?
Si, tu has trobat la paraula, l´insolit indici de lo solit
"Indici" o "inici" ?
No es l´indici un inici?, de totes maneres, "aceptamos pulpo"
Quan era jove vaig escriure, arran d'un poema de Paul Celan, això:
Sobre l’insòlit del poema
Quan diem «el curt d’ànims» com qui diu «el curt de gambals» diem que n’hi ha que són així. Quan diem «el desanimat s’anima» parlem d’una espurna que salta a l’esguard i anuncia l’insòlit
L’insòlit, el sobreabundant que ho pren tot del corrent i s’ho emporta més enllà de tota rutina, que no es pot explicar amb explicacions a partir de l’habitual. L’insòlit, allò enorme i que encara no ha existit mai: un desanimat que s’anima
Car l’insòlit no és ni enorme ni ínfim perquè no es pot mesurar amb la mesura de les dimensions. Però l’insòlit no és tampoc allò que encara no ha estat mai, sinó que és allò que ja sempre, i abans de tota enormitat era present
L’insòlit, però, no té res de monstruós ni d’alarmant
L’insòlit és el simple, l’inaparent, l’intenallable per les tenalles de la voluntat, allò que se sostreu a tots els artificis del càlcul, perquè és l’antecedent de totes les planificacions
El luminiscent «animar-se» del poema, però, no és solament el visible i albirable, sinó que, abans que això—en tant que emergent—és el que ja engloba tot allò que ve a la llum, que s’hi està i que hi roman—és a dir, tot allò que és desanimat—i és el que esguarda «curt d’ànims endins» i de tal manera que precisament apareix en aquest i només en aquest i exclusivament a partir d’aquest pobre desanimat
«Animar-se», en alemany es diu sich ermannen que ve de mann, home, com si es digués: «homenitzar-se» o «esdevenir de la mateixa naturalesa que l’home» o que «és propi de la naturalesa de l’home l’estar animat»
El desanimat s’anima. El sorprenent es mostra en la sorpresa. L’insòlit. L’eix del poema
CARAXUS AIXÓ S'ANIMA!!!!
I anima!
Publica un comentari a l'entrada