Que bonic.....no sé, és que aquest text retrata l'Oriol quan diu lo de càndida puresa...jolines...Uri...si has d'embaumar la bertrandat, prepara't..bueno, tampoc, sant no éts...i sinó que li preguntin a son muller, la beata Maripi, que de beata ni un pèl.....jjajajaja perdoneu-me...és una broma estil arquer-bertran....alguns diuen que punyent de crítica..però en el fons, innocent crítica que no pretèn més que arrencar una carcajada d'aquelles reprimides quan en algun lloc era prohibit riure.....i jo crec que una bertranada que va mereìxer en alguna ocasió, una bufetada arqué.....................
per cert : us convido a obrir un debat ....quants sentits de l'humor existeixen ????... va començo jo : l'humor negre. Sabeu el xiste, no ????
Diu que l'Àgata Cristy - l'escriptora- explica a una amiga que té un amant molt jove. I l'amiga, encuriosida li contesta : carai i a què és dedica ? i la cristy diu és arquèoleg i l'amiga li conetesta : és clar per això li agraden les mòmies com tu
Aquest xiste ens el va explicar a l'Adri i a mi, una guia del Museu Britànic, que va resultar ser una catalana casada amb un anglès.......
p.s.: per cert, què vol dir embaumar ? embalsamar potser ? jajajjajajajajjjaaj
no em feu cas en res..menys en la meva proposta de debatre els tipus d'humor...vinga qui s'anima !!!!
jo participo! humor directa i irracional o espontani!: està pasejant un tipu amb la seva ex-dona, i va i es troben a un amic, el tipu al saludar-lo li diu: -et presento a la meva ex-dona. i l'amic li contesta: -ai EX es veritat!
Això és el Nasi allà al Cel, poc després d’arribar. El Pitu li està ensenyant les estances.
Passada una estona, després de saludar i fer gresca amb un munt de coneguts que han anat trobant, el Nasi es fixa en un recinte quadrat, molt gran i molt bonic, però sense portes ni finestres.
Li diu al Pitu:
- “I què és aquell edifici ?
El Pitu li diu:
- “És el lloc on hi ha tota la colla de cristians intransigents i capquadrats” “Déu nostre Senyor els deixa en aquell lloc des d’on no poden veure els altres perquè així puguin seguir creient que son ells sols els qui hi ha al Cel..”
(Adaptat d’un conte que els agrada explicar als nostres mossens)
Aquest relata l'anècdota d'un que va anar de turista a Vilabertran
Com gairebé tots sabeu, els paratges que envolten el poble són idíl·lics: camps de roselles. Vinyes. Blat..
Doncs bé, un dia, aquest turista, va anar a passejar pels afores i li va passar un fet que el va deixar transbalsat, i va arribar al poble absolutament alelat, dient tota l'estona: no pot ser, no pot ser...
L'amic seu—per cert, crec que també es deia Oriol— li va preguntar què li passava i ell va dir: em sembla que començo a perdre el món de vista i veig visions. L'estada a Vilabertran, enmig de tanta bellesa, tantes cintes i tants cediu-el-pas m'ha transbalsat i pot se que estigui perdent el senderi
Però ¿ es pot saber què dimonis t'ha passat ? va insistir l'Oriol i finalment li van anar sortint les paraules embarbussades de la boca: "he vist... m'ha semblat veure... allà, per entremig d'aquells esplendorosos camps de roselles que hi ha a ponent, m'ha semblat veure algú... però no sé si era algú o era un àngel o ha estat efecte del vi... era algú—era una noia?—tenia els cabells rossos, els ulls blaus...
Bé, li digué l'Oriol, no veig què té d'especial això de veure algú en mig d'un camp de blat. No veig que sigui motiu de cap transbalsament.
Però és que encara no t'ho he dit tot, i no em puc treure la visió del cap. Resulta que, a més... tocava l'acordió !
Expliquen les cròniques que allò que el turista, però, no va poder suportar va ser la resposta del seu amic, l'Oriol:
"Ah, sí, era la Caterina, la meva germana. De vegades ho fa. Ja veuràs: Caterina, vine que hi ha algú que et vol conèixer, i de pas baixa l'acordió"
Si ara dic que si,(però figura que dic que si) li treu la màgia de conte... explicat per el tiet tant estimat per els nevots que han viscut entre camps sembrats de blat, rosselles i vinyes.
8 comentaris:
Puix, és vostre patrimoni
de virtut i gràcia tal
protegiu-nos, arquer oriol i
deslliureu-nos de tot mal
Vostra càndida puresa,
fou, com lliri perfumat
mes, d’essència tant encesa
que embaumà la bertrandat.
Son perfum ens proteccioni
d’impuresa mundanal…
Que bonic.....no sé, és que aquest text retrata l'Oriol quan diu lo de càndida puresa...jolines...Uri...si has d'embaumar la bertrandat, prepara't..bueno, tampoc, sant no éts...i sinó que li preguntin a son muller, la beata Maripi, que de beata ni un pèl.....jjajajaja perdoneu-me...és una broma estil arquer-bertran....alguns diuen que punyent de crítica..però en el fons, innocent crítica que no pretèn més que arrencar una carcajada d'aquelles reprimides quan en algun lloc era prohibit riure.....i jo crec que una bertranada que va mereìxer en alguna ocasió, una bufetada arqué.....................
per cert : us convido a obrir un debat ....quants sentits de l'humor existeixen ????... va començo jo : l'humor negre. Sabeu el xiste, no ????
Diu que l'Àgata Cristy - l'escriptora- explica a una amiga que té un amant molt jove. I l'amiga, encuriosida li contesta : carai i a què és dedica ? i la cristy diu és arquèoleg i l'amiga li conetesta : és clar per això li agraden les mòmies com tu
Aquest xiste ens el va explicar a l'Adri i a mi, una guia del Museu Britànic, que va resultar ser una catalana casada amb un anglès.......
p.s.: per cert, què vol dir embaumar ? embalsamar potser ? jajajjajajajajjjaaj
no em feu cas en res..menys en la meva proposta de debatre els tipus d'humor...vinga qui s'anima !!!!
jo participo!
humor directa i irracional o espontani!:
està pasejant un tipu amb la seva ex-dona, i va i es troben a un amic, el tipu al saludar-lo li diu:
-et presento a la meva ex-dona.
i l'amic li contesta:
-ai EX es veritat!
-
Aquí va el gènere.. religiós :-P
Això és el Nasi allà al Cel, poc després d’arribar. El Pitu li està ensenyant les estances.
Passada una estona, després de saludar i fer gresca amb un munt de coneguts que han anat trobant, el Nasi es fixa en un recinte quadrat, molt gran i molt bonic, però sense portes ni finestres.
Li diu al Pitu:
- “I què és aquell edifici ?
El Pitu li diu:
- “És el lloc on hi ha tota la colla de cristians intransigents i capquadrats” “Déu nostre Senyor els deixa en aquell lloc des d’on no poden veure els altres perquè així puguin seguir creient que son ells sols els qui hi ha al Cel..”
(Adaptat d’un conte que els agrada explicar als nostres mossens)
Un altre
Aquest relata l'anècdota d'un que va anar de turista a Vilabertran
Com gairebé tots sabeu, els paratges que envolten el poble són idíl·lics: camps de roselles. Vinyes. Blat..
Doncs bé, un dia, aquest turista, va anar a passejar pels afores i li va passar un fet que el va deixar transbalsat, i va arribar al poble absolutament alelat, dient tota l'estona: no pot ser, no pot ser...
L'amic seu—per cert, crec que també es deia Oriol— li va preguntar què li passava i ell va dir: em sembla que començo a perdre el món de vista i veig visions. L'estada a Vilabertran, enmig de tanta bellesa, tantes cintes i tants cediu-el-pas m'ha transbalsat i pot se que estigui perdent el senderi
Però ¿ es pot saber què dimonis t'ha passat ? va insistir l'Oriol i finalment li van anar sortint les paraules embarbussades de la boca: "he vist... m'ha semblat veure... allà, per entremig d'aquells esplendorosos camps de roselles que hi ha a ponent, m'ha semblat veure algú... però no sé si era algú o era un àngel o ha estat efecte del vi... era algú—era una noia?—tenia els cabells rossos, els ulls blaus...
Bé, li digué l'Oriol, no veig què té d'especial això de veure algú en mig d'un camp de blat. No veig que sigui motiu de cap transbalsament.
Però és que encara no t'ho he dit tot, i no em puc treure la visió del cap. Resulta que, a més... tocava l'acordió !
Expliquen les cròniques que allò que el turista, però, no va poder suportar va ser la resposta del seu amic, l'Oriol:
"Ah, sí, era la Caterina, la meva germana. De vegades ho fa. Ja veuràs: Caterina, vine que hi ha algú que et vol conèixer, i de pas baixa l'acordió"
(Relat basat en fets reals. ¿ O no, Imma ?)
Si ara dic que si,(però figura que dic que si) li treu la màgia de conte... explicat per el tiet tant estimat per els nevots que han viscut entre camps sembrats de blat, rosselles i vinyes.
Oi? Santi
La màgia (no ho oblidéssim mai!) és del llenguatge. El llenguatge ens permet de viure instal·lats "còmodament" en llocs com ara el contes, els poemes.
"Poèticament habita l'home..."
En lloc com aquest val molt la pena de viure-hi, ja ho crec !
Des d'aqui estant, un no pararia de donar gràcies tot lo sant dia !
-
ni que sigui per fugir dels remaleïts diners que no ens deixen aixecar el cap
(suspir)
Publica un comentari a l'entrada