"Un viatge és l'explicació del viatge", aquesta frase és la que m'ha empès a escriure. Perquè fa molt poc que li dóno voltes a la càmera que em vaig comprar -encara com aquell qui diu per desembolicar- i em pregunto que quina vull que sigui i serà la meva voluntat de fer fotos quan estigui en allà.
No us podeu imaginar com barrina el meu "malatís" de cap en això. I, també, dóno voltes a un tema que s'hi relaciona. Quan veig les imatges que ens envia en Xevi de la Índia, per exemple, per més bé que ho fa per a que les gaudim i les entenguem, no sento en el cos una patacada que em faci tremolar, ni un bon "mal" d'estòmac [sabeu ???,és una intimitat :cada dia,per un o altre motiu, l'estòmac i el cor se m'encongeixen o és distensen, van al seu aire, sense compàs i sense permís.....aquest és el preu del meu estat de viure emocional i d'estar-hi] No li trobo el "punctum", com deia Roland Barthes, en aquestes fotos.
A propòsit, doncs, reflexionava de quina punyetera manera buscaré per tots els mitjans de fer-vos vibrar d'emoció, fins que una imatge entri en el vostre cor i en la vostra ment i vagi a cercar el vostre punt dèbil............Només compto amb dues eines, a més de la càmera : la vivència directa i les paraules.Ja ho diu en Hubert Hannoun, sobre l'aprenentage infantil, que allò que de bo tenen els infants del voltant de 5 anys, és la capacitat per a DESCOBRIR, DE DEBÓ, COM SÓN LES COSES.....i quan no ho saben s'ho inventen.
Ho intentaré....encara que fracassi, ho intentaré. Vull experimentar la manera de viure-veure-olorar-tocar-sentir-observar-contemplar-analitzar-concloure.....i treballaré amb totes les eines, per a vosaltres; per què el tema del llenguatge, s'ho val !
Sobre els caramels i bolis, etc..estamos en ello.
Ah, i una altra curiositat : ja m'he comprat els comprimits -MALARONE- per combatre la Malària.
Seguirem......
Ostres, s'enfadarà pel que he dit en Xevi ?? espero que no, el tio està amb lo seu, ben ocupat, passant consulta i en quiròfan !!!
La teva “carta” fa ganes de contestar. El viatge ja ha començat, va començar fins i tot abans de planejar el viatge. El viatge es la actitud, i es, per damunt de tot, les transformacions que tot viatge opera en nosaltres i en els que desprès l’escolten o que simplement el mal o ben imaginen., com llegir un poema, mirar un quadre o escoltar una musica: viatges a tope. Essent qui sou les que aneu (Carme i tu), el relat ja te tot l´interés i la garantia de remoure tots els estomacs possibles. Respecte del punctum, a vegades s’ha de llegir no en la foto, sinó en la persona, aquell noi deia lo dels nanos perquè viatgen “viuen” amb una sola eina : la totalitat de ells mateixos, una eina tant complexa com simple com suficient. També un conegut fotògraf deia que les seves millors fotos eren les que no havia fet. Una fotògrafa francesa feia retrat de una manera molt bonica, va fotografiar les taques blanques, sense polç, amb una coloració deferent, que quedaven en els museus quan havien robat un quadre i, el quadre que abans hi havia l’explicaven els cuidadors i treballadors dels museus. De una manera o altre retratava l’absència, i retratava a la persona que explicava el quadre `perquè sovint no tenia res a veure amb l’original, sense volgué s´el inventava. Lo bonic de la foto es que tant pot ser el llenguatge que remou l’estomac, com pot ser la companyia de les paraules, o un bloc de notes per recordar les olors amb mes precisió. La sana enveja ve de que tots voldríem tenir i sumar els nostres viatges amb vosaltres i amb “ells” que ja no seran ells. P.S.: Carme dixit “quan ens miris i vegis a nosaltres”.....es a dir el reportatge dels viatge està garantit.
Jo, si fós en Santi penjaria un ban que més o menys digués:
"Es fa saber a tothom que dues de les ciutadanes de VilaBertran marxen cap a l'Índia. És per això que sou convocats tots (TOTS) a fer una ofrena a tan il·lustres viatgeres, que, a ben segur, molt us agrairan donat el perillós, costós i transcendent del seu viatge."
Jo si fos en Santi, per exemple els donaria un frontispici un lema per al seu blog del viatge, com ara:
"Glòria (o "honor", alguna cosa així) a la primera paraula que, alhora que ha obert la marxa, ha desclòs, fent camí, una vista i una perspectiva i, així, ha donat quelcom no clos, ha fornit aparicions, ha aportat arribant"
Jo, també, si fos en Santi els donaria una imatge-lema:
Perquè si fós en Santi hauria entès què vol dir ser ciutadà de VilaBerrtran, ja que explica la llegenda que un bon dia els d'aquest lloc es van despertar amb la sensació que havien perdut els vincles familiars per guanyar els de l'amistat. Expliquen que la gent anava pel carrer alhora desesperada i alhora entusiasmada exclamant: "He perdut un cosí o un germà o un avi però he guanyat un amic"
VilaBertran va esdevenir un lloc important en el Renaixement on s'ensenyava aquesta tècnica per esdevenir adults (és a dir dignes de grandesa): ara ho és tothom el meu germà, el meu cosí, el meu amic.
8 comentaris:
Si el viatge és com l'avió, l'aventura promet ser "sonada"
Ja teniu tots els llàpissos i bolígrafs preparats ?
Un viatge són les "memòries" del viatge. Un viatge és l'explicació del viatge. El tema d'un viatge, doncs, també és... el llenguatge !
Mireu en Xevi !
Mireu en Pere !
SONADA!en català en diem:MOCADA!!!JAJAJA
ANDA PUES QUE QUANT ENS MIRIS I ENS VEIGUIS A NOSALTRES!!!!!!!!!
"Un viatge és l'explicació del viatge", aquesta frase és la que m'ha empès a escriure. Perquè fa molt poc que li dóno voltes a la càmera que em vaig comprar -encara com aquell qui diu per desembolicar- i em pregunto que quina vull que sigui i serà la meva voluntat de fer fotos quan estigui en allà.
No us podeu imaginar com barrina el meu "malatís" de cap en això. I, també, dóno voltes a un tema que s'hi relaciona. Quan veig les imatges que ens envia en Xevi de la Índia, per exemple, per més bé que ho fa per a que les gaudim i les entenguem, no sento en el cos una patacada que em faci tremolar, ni un bon "mal" d'estòmac [sabeu ???,és una intimitat :cada dia,per un o altre motiu, l'estòmac i el cor se m'encongeixen o és distensen, van al seu aire, sense compàs i sense permís.....aquest és el preu del meu estat de viure emocional i d'estar-hi] No li trobo el "punctum", com deia Roland Barthes, en aquestes fotos.
A propòsit, doncs, reflexionava de quina punyetera manera buscaré per tots els mitjans de fer-vos vibrar d'emoció, fins que una imatge entri en el vostre cor i en la vostra ment i vagi a cercar el vostre punt dèbil............Només compto amb dues eines, a més de la càmera : la vivència directa i les paraules.Ja ho diu en Hubert Hannoun, sobre l'aprenentage infantil, que allò que de bo tenen els infants del voltant de 5 anys, és la capacitat per a DESCOBRIR, DE DEBÓ, COM SÓN LES COSES.....i quan no ho saben s'ho inventen.
Ho intentaré....encara que fracassi, ho intentaré. Vull experimentar la manera de viure-veure-olorar-tocar-sentir-observar-contemplar-analitzar-concloure.....i treballaré amb totes les eines, per a vosaltres; per què el tema del llenguatge, s'ho val !
Sobre els caramels i bolis, etc..estamos en ello.
Ah, i una altra curiositat : ja m'he comprat els comprimits -MALARONE- per combatre la Malària.
Seguirem......
Ostres, s'enfadarà pel que he dit en Xevi ?? espero que no, el tio està amb lo seu, ben ocupat, passant consulta i en quiròfan !!!
Un jajajjajaj..per TOTS I TOTES
Molt bé !
Ja has començat el relat !
Ja ho podríem posar al nou blog "vostre" (si és que hi ha blogs d'algú)
Ja ens has contagiat !
Ja tots viatgem amb tu !
Tots tenim l'estómac transbalsat !
no et preocupis maite que si no els i toquem el cor els i tocarem l'enveja!!!(SANA!!!)
com o dius aixó? mala...que? per combatre que?¿?¿?¿?...
ai el xeviiiiiiiiiiii..........
per lo que veig ja has tocat estomags! i aixó es tocar fons!!i feina de quiròfans!.... xeviiii!!!
jajajajajaja
La teva “carta” fa ganes de contestar.
El viatge ja ha començat, va començar fins i tot abans de planejar el viatge.
El viatge es la actitud, i es, per damunt de tot, les transformacions que tot viatge opera en nosaltres i en els que desprès l’escolten o que simplement el mal o ben imaginen., com llegir un poema, mirar un quadre o escoltar una musica: viatges a tope.
Essent qui sou les que aneu (Carme i tu), el relat ja te tot l´interés i la garantia de remoure tots els estomacs possibles.
Respecte del punctum, a vegades s’ha de llegir no en la foto, sinó en la persona, aquell noi deia lo dels nanos perquè viatgen “viuen” amb una sola eina : la totalitat de ells mateixos, una eina tant complexa com simple com suficient.
També un conegut fotògraf deia que les seves millors fotos eren les que no havia fet.
Una fotògrafa francesa feia retrat de una manera molt bonica, va fotografiar les taques blanques, sense polç, amb una coloració deferent, que quedaven en els museus quan havien robat un quadre i, el quadre que abans hi havia l’explicaven els cuidadors i treballadors dels museus. De una manera o altre retratava l’absència, i retratava a la persona que explicava el quadre `perquè sovint no tenia res a veure amb l’original, sense volgué s´el inventava.
Lo bonic de la foto es que tant pot ser el llenguatge que remou l’estomac, com pot ser la companyia de les paraules, o un bloc de notes per recordar les olors amb mes precisió.
La sana enveja ve de que tots voldríem tenir i sumar els nostres viatges amb vosaltres i amb “ells” que ja no seran ells.
P.S.: Carme dixit “quan ens miris i vegis a nosaltres”.....es a dir el reportatge dels viatge està garantit.
Jo, si fós en Santi penjaria un ban que més o menys digués:
"Es fa saber a tothom que dues de les ciutadanes de VilaBertran marxen cap a l'Índia. És per això que sou convocats tots (TOTS) a fer una ofrena a tan il·lustres viatgeres, que, a ben segur, molt us agrairan donat el perillós, costós i transcendent del seu viatge."
Jo si fos en Santi, per exemple els donaria un frontispici un lema per al seu blog del viatge, com ara:
"Glòria (o "honor", alguna cosa així) a la primera paraula que, alhora que ha obert la marxa, ha desclòs, fent camí, una vista i una perspectiva i, així, ha donat quelcom no clos, ha fornit aparicions, ha aportat arribant"
Jo, també, si fos en Santi els donaria una imatge-lema:
http://static.flickr.com/18/93487502_1eafdd8ab8_o.jpg
Perquè si fós en Santi hauria entès què vol dir ser ciutadà de VilaBerrtran, ja que explica la llegenda que un bon dia els d'aquest lloc es van despertar amb la sensació que havien perdut els vincles familiars per guanyar els de l'amistat. Expliquen que la gent anava pel carrer alhora desesperada i alhora entusiasmada exclamant: "He perdut un cosí o un germà o un avi però he guanyat un amic"
VilaBertran va esdevenir un lloc important en el Renaixement on s'ensenyava aquesta tècnica per esdevenir adults (és a dir dignes de grandesa): ara ho és tothom el meu germà, el meu cosí, el meu amic.
Ui, si fós en Santi...!
Publica un comentari a l'entrada